Tres han estat els espectacles presentats aquest dijous. L’aplicació de la tecnologia i la interdisciplinarietat en les representacions han estat les característiques comunes dels tres espectacles que ha presentat aquest dijous la XXII Mostra de Teatre d’Alcoi. Un espectacle de dansa en el que la música canvia d’ubicació, un repàs a la Transició amb un continu viatge d’anada i tornada des del record a la realitat i una interactuació total entre bona part de les arts escèniques han format part del programa del segon dia de la Mostra.   LA MIRADA INTERIOR [caption id="attachment_64374" align="aligncenter" width="598"] La Mirada Interior[/caption] Des de l’inici d’aquest espectacle de dansa, la sensació en el Salón Rotonda del Círculo Industrial és estranya. Dansa en estat pur, en un silenci per a l’espectador que ho veu des de fora en el què els moviments, les evolucions dels ballarins no tenen cap acompanyament musical. Al voltant dels intèrprets, en rogle, el públic tria entre tres opcions quina música vol sentir en els auriculars, convertint-se la les evolucions que executen els ballarins en una experiència única per a cada espectador. La coreografia està adaptada per a que siga vàlida a les tres opcions, de tal manera que en funció de la que es trie, la història ballada es transforma i, així, els ballarins conten coses diferents a cada persona.   LA TRANSICIÓN [caption id="attachment_64376" align="aligncenter" width="598"] Un moment de la interpretació de 'La Transición' en el Calderón[/caption] Producció de qualitat amb noms sobre l’escenari com Eva Matín, Carlos Lorenzo, Álvaro Lavín, Balbino Acosta, José Luis Esteban, Elvira Cuadrupani o Antonio Valero, present en el Teatre Calderón per segona vegada. Una història, la d’un pacient anomenat Adolfo que ingressa en una clínica y que viu o recorda els fets més importants dels set anys de transició viscuts des del punt de vista del president del govern. Viatges d’anada i tornada des de la clínica a la Zarzuela, al Congrés dels Diputats, a la Moncloa en un relat vertiginós guiat de la mà d’una escenografia en la que les imatges i els colors van determinant els espais i els moments de la història. Com a nexe, un debat en la televisió en el que es discuteix de les raons, de les formes i els resultats, alguns d’ells presentats com a origen d’alguns dels actuals problemes polítics i financers. Gutiérrez Mellado, Santiago Carrillo, Felipe González, el Rei, la Reina, Torcuato Fernández Miranda, Carmen Díez de la Ribera o la dona de Suárez, Amparo Illana, són i no són personatges històrics, el personal de la clínica o l’equip del programa de la tele, als que els sumen una autonòmica Carmen Sevilla, Raimon, el Cid i fins i tot un alcalde corrupte que li fa de sastre al poder judicial.   HARKET (Protocolo) [caption id="attachment_64375" align="aligncenter" width="598"] Cristina Fernández[/caption] Una jove que balla, que corre, que calcula, que s’exercita en cos i ment com a única forma de mantindre viu un sistema d’intel·ligència artificial, MAP, que la manté tancada en un búnquer. Un experiment d’un mes que s’ha convertit en una reclusió de més de dos anys amb la única voluntat del mecanisme artificial de protegir a Cristina, interpretada per Cristina Fernández, que demostra al temps les seues qualitats interpretatives, de dansa i de sincronització. La tecnologia marca l’argument de l’obra, com a element que es torna quasi humà, en els sentits positius i negatius del vincle afectiu. Però, a més, el tractament escenogràfic, mitjançant projeccions sobre els elements reals en l’escenari sorprèn per la seua versatilitat, per la seua perfecció i per la versemblança que aporta a la història.