Va nàixer en 1950 a l’eix Alcoi-Cocentaina-Muro i es va expandir prompte. [caption id="attachment_71428" align="aligncenter" width="598"] Rafa Calbo[/caption] Estem acostumats a assenyalar com a indústria local, al llarg de l’última meitat del segle XX, al tèxtil, les olives farcides o en menor mesura, la fusta. Però l’eix Alcoi-Cocentaina-Muro va ser el bressol d’una producció artesanal que prompte es va convertir en una gran indústria: la pintura comercial. Aquest fenomen pictòric i econòmic, nascut en 1950, ha sigut estudiat ara pel pintor murer Rafa Calbo, que ha publicat una tesi amb un estudi exhaustiu d’aquesta pintura. L’artista de Muro sempre ha tingut interés per documentar una part de la nostra història recent que mai havia sigut estudiada. En dos blocs diferenciats, ha analitzat aquestes obres i la seua relació amb la creació plàstica contemporània. Segons Rafa Calbo, l’inici de la pintura comercial es dona quan Carlos Vila es fixa en les xicotetes obres que Daniel Pastor deixa a diari en una tenda de quadres a Alcoi, i Vila decideix distribuir-les per València. “Aquesta pintura s’anomena comercial perquè es feia en sèrie i quanta més producció, millor”, ha explicat Calbo, que ha destacat que el nivell d’aquestes obres era “entre artesanal i semindustrial”. Molts dels quadres que tenim al nostre menjador provenen d’aquesta producció massiva. El típic paisatge de les ones del mar amb un vaixell al fons. Una caseta rural amb un arbre les fulles del qual cauen per efecte del vent. Són estampes que probablement ningú s’haja explicat mai d’on provenen fins ara. “La pintura comercial imita models anteriors, com per exemple formes del romanticisme, del barroc o de la pintura luminista espanyola”, ha afirmat Calbo. Aquesta producció està molt lligada a la indústria del moble, ja que el quadre forma part del conjunt. No sols es venia el sofà i el i la tauleta per al saló, sinó que l’obra era una peça més a vendre junt a la resta. El ‘boom’ de la pintura comercial arriba a partir dels anys 60. L’economia viu un bon moment, Espanya rep turistes d’arreu del món i el alt nivell adquisitiu fa que tots vulguen quadres. I aquestes obres van fer que la indústria augmentara: producció de llenços, olis, souvenirs... “La pintura comercial es va escampar prompte per punts com Barcelona, València o Madrid, però els que estaven al negoci s’emportaven gent d’Alcoi, Cocentaina i Muro per a treballar”, ha assegurat l’autor de la tesi, on nomena també el cas de Camilo Sesto, que per guanyar-se la vida en els seus inicis musicals, pintava quadres per a un famós marxant. La intenció de Rafa Calbo és ara la de publicar un llibre que reculla aquesta anàlisi que el mateix autor recorda que no haguera pogut dur a terme sense la informació i generositat que li han donat els principals protagonistes d’aquesta indústria. El pintor ha recordat la importància d’una indústria que, encara que vinguda a menys pels canvis de gust i temps, persisteix: “La pintura comercial ha existit des de fa molts anys en les nostres cases i bars, i forma part de la nostra cultura”.