Contem el segon dia de la Mostra de Teatre d'Alcoi. Aquest menú degustació que en pagina66.com estem vivim amb la Mostra de Teatre d’Alcoi 2013 ha arribat al moment del primer plat, aquest dijous 30 de maig, després dels entrants del dimecres. El segon dia de la Mostra de Teatre ha estat una jornada completa, de matí i de vesprada. Espectacles infantils, clàssics en vers, dinamisme, humor i, potser sempre, espills en els que apareixen reflectides les nostres misèries i les nostres virtuts. ELS CONTES DE ROSA FRAJ De bon matí, matinada per a molts de l’àmbit teatral, el Centre Cultural s’ha omplit de xiquets que han deixat les seues aules en Miguel Hernández i Horta Major per a aprendre per un dia des de la realitat de l’escena. La companyia Papallona Teatre ha presentat ‘Contes del Món/Tales of the world’, així en doble títol bilingüe, com la mateixa representació que, amb tota naturalitat conta històries del món amb la mateixa naturalitat que converteixen a les llengües en ferramentes de comunicació entre persones. Rosa Fraj ha fet aquesta versió en la que dues exploradores, ella mateixa i Càndida García, conten les seues aventures a Austràlia i a Mali, a l’Àfrica en la què la tendresa i el punt “gamberro” han entretingut durant prop d’una hora als més menuts. El monstre meitat bou meitat foca amb ulls com a plats, com els dels xiquets i xiquetes que han estat en la representació, el xiquet que mai no devia plorar i eixe forat que un pardal te baix de la cua es sumen en aquest espectacle construint l’equilibri entre simplicitat i sorpresa necessari per a dirigir-se honestament al públic més transparent. LUCRÈCIA PER QUATRE COSTATS El teatre ho és tot. És l’escenografia, és la il·luminació, és la interpretació, és la pròpia litúrgia. De vegades, però, es trobem amb alguns espectacles, com aquest ‘Lucrecia o Roma lliure’ de la companyia La Trup, en el que comprovem com la nua paraula, el text, i una interpretació acurada duen a l’espectador dins de l’escena. Una llàstima que la més que molt deficient acústica de la Llotja Sant Jordi (digam-ho, Sala Calatrava, que hi ha genis que no ho son des del moment que les seues creacions no serveixen ben bé per a res) no ha permés gaudir d’aquest espectacle a quatre bandes. Els que hem pogut veure des d’un altre angle, tal i com està concebuda, hem pogut comprovar la sensació, quasi màgica, que fa enfrontar-se a un text de 1769, escrit per Joan Ramis, a pocs metres, fins i tot al costat dels actors. De vegades, fins i tot, sembla una mena de viatge cap a l’interior de l’escena on es viu el drama. Poder, amor, virtut i honor són els valors d’aquesta joia literària en la que ens conten l’esquinçadora història d’una dona que te la fatalitat d’enamorar un príncep, un tirà, que no respecta ni el seu amor vertader. La magnífica interpretació de Queralt Albinyana com a Lucrecia ha sumat un grau més de fascinació a poder sentir en directe expressions com ‘nuc al cel format’ o ‘ella commou mou pit’. A més, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Núñez, Alvar Triay i Josep Mercadal han mostrat, dins i fora del rectangle de l’escena, com es pot arribar a viure la història que s’ha de contar. LA CUA MÉS DINÀMICA [caption id="attachment_77313" align="aligncenter" width="598"] María Almudéver, Cristina Fernández, Manolo Maestro i María Maroto[/caption] Una línia darrere de la qual es fa una cua es pot convertir en l’element imprescindible per a que les persones ens arribem a convertir en ésser només competitius per als que ser primer és l’única opció, com ens ha proposat la companyia Chicharras amb l’espectacle ‘Fent Cua’ des de l’escenari del Teatre Salesians. María Almudéver, Cristina Fernández, Manolo Maestro i María Maroto duen a l’escena a Quatre joves –Esther, Lola, Óscar i Paqui- que fan cua per a un partit, amb ànim d’esperar. La necessitat de ser primer i les manies, potser malalties, de cada personatge van construir un argument en el que els encontres i els desencontres estan elevats a la màxima potència. Ètica i estètica amb unes coreografies sexuals i unes baralles que encara reforcen més la vessant bestial de l’ésser humà que només s’arriba a conformar quan és primer i únic. COMPLEXA QUERÈNCIA [caption id="attachment_77314" align="aligncenter" width="598"] Verònica Andrés i Álvaro Báguena[/caption] El muntatge que la companyia Bonaza T ha presentat aquest dijous en el Teatre Principal és un compendi d’egos, d’errades arrastrades, de paraules exactes i silencis precisos. La història de Paco Zarzoso posa en escena un matrimoni format per un crític taurí i teatral i una actriu que es creu “la millor actriu en llengua espanyola i una de les millors en les llengües indoeuropees”. Durant la funció, Verónica Andrés, més que actriu Medea, i Álvaro Báguena duen a l’espectador pel camí que va entre els bous i el teatre, de la tragèdia grega a l’humana on la sang, com en els bous ha de ser real. En escena també un personatge mut, Misionero, el bou dissecat que va cegar el pare torero del crític. Un espill trencat, unes parets buides, botelles d’alcohol en cada racó conformen un decorat en el que sempre està present el quart personatge, la porta tancada, darrere de la qual trobem la raó per la qual el crític fa per trobar l’actriu o a l’inrevés. Mentires, com la del personatge que fa Bàguena que assegura haver fet les millors crítiques sense haver vist les obres, com la de l’actriu que fa Verónica Andrés que veu tot el problema en haver-se enamorat d’un home sense infantesa que només col•laboren a construir una veritat, la de la vida sense sentit que els dos actors, els vertaders, són capaços de transmetre com a crit de socors només amb un murmuri dins d’una sala espectacularment en silenci. EN EL NOM DE L’ESPECTACLE [caption id="attachment_77315" align="alignleft" width="300"] El públic ha eixit amb un somriure d'aquest espectacle[/caption] Els amics i les famílies, més encara quan concedeixen fins extrems mai esperats, són espais socials on la relaxació de la formalitat social estiren al màxim la resistència de les nostres conviccions i de les nostres disfresses. Vides suportades en pilars sense consistència es poden vindre a terra en quant la sinceritat aflora. ‘El nom’ ha estat la proposta que ens ha presentat la companyia Focus, una trepidant, delirant, dinàmica i divertidíssima obra fonamentada en els límits que som capaços d’admetre i en una suposada confiança. Una llàstima que un problema de retard en el so en una part de la sala haja dificultat en alguns moments el seguiment dels ràpids i brillants diàlegs que sorprenent a l’espectador a cada moment. El nom del xiquet que ha d’arribar, la revelació d’un fet de fa més de trenta anys o el descobriment d’una relació impensable fan que els malentesos i la hilaritat es mantinguen al llarg de tota la funció. I els actors. Hem de parlar de conjunt, més que contar l’espectacularitat de Joel Joan com a Vicenç Orteu, la brillantor de Xavi Mira fent de perfecte cunyat Pere, la justa mesura de Lluís Villanueva com a l’íntim amic desconegut, el contrapunt exacte que converteix a Mireia Piferrer en la cunyada amb ascendència holandesa o de la excel·lència interpretativa de Sandra Monclús com a la germana i esposa perfecta Isabel Orteu. A l’eixida, somriures sincers en un públic que ha tingut el detall d’ovacionar de manera especial al paisà Xavi Mira, qui ens mostra cada vegada que tenim l’oportunitat del veure’l en escena que bona persona i millor actor són conceptes més que compatibles. PER ACABAR, LA DEFUNCIÓ DE JORDI CARBONELL EN L'ESCENARI No podia faltar. El dia havia d’acabar en L’Escenari. Una Mostra de Teatre d’Alcoi no ho és sense una representació en el local més teatral, en la casa de Amparo, Dioni, Miquel i Enric "El Llarg" ideada per Alejandro Soler, en l’espai compartit per Ovidi Montllor, Xavi Castillo i tants altres. En aquesta XXIII edició ha estat Jordi Carbonell el que ha representat en L’Escenari. Amb text de Xavo Giménez, un altre amic d’aquest espai, ens ha presentat el monòleg ‘De-funció’. La mort de l’actor Jordi Carbonell, de fam, ha dut als assistents a un sepeli en el què Carbonell es riu de si mateix, de la professió, de la situació del teatre i fins i tot del moment en el que va fer delineació i no “una FP de veritat”. Una cerimònia de soterrament que comença amb l’Adeste Fidelis no pot més que enganxar amb el públic més professional que hem vist en tota la Mostra, capaç de posar-se enfront l’espill per a retratar-se i riure al temps que Jordi Carbonell fa homenatge a Rubianes, Gallardo o Ovidi.