Artícle d'opinió de Francesc Xavier Agulló Payà, portaveu d’Esquerra Unida a l’Ajuntament d’Alcoi. A Alcoi som diferents. Això no cal que ens ho diguen des de fora. Mentre a la resta del País Valencià les urnes en 2011 atorgaven majories absolutes al PP a tot arreu, a casa nostra l’esquerra es feia amb el govern municipal. Han estat dos anys molt durs, no li he d’explicar a ningú. La bretxa entre pobres i rics és ara de la mateixa mida que als anys 50. Ja en són vora 9.000 les veïnes i veïns de la comarca que no cobren ni tan sols subsidis ni prestacions. 9.000 drames diaris agreujats per l’angoixa de la sanitat, que ja no és gratuïta ni universal. Empitjorats per una educació que agonitza davant les retallades WERTgonyoses. El Partit Popular ha convertit la Llei de la Dependència en paper mullat, sentenciant a la misèria a milers de persones. Les pensions minven, les ajudes desapareixen i la corrupció no fa més que créixer. Els drets, que tan li van costar arrancar als nostres majors, ara es dilueixen. Una casta d’oligarques s’han fet amb el botí i pretenen que els hi continuem pagant la festa (i la boda de la filla i la comunió de l’altra) entre totes i tots. Ni prestacions, ni pensions, ni sanitat, ni educació, ni subsidis,... volen acabar amb tot. Però la indignació prompte es convertirà en ràbia i no tindran on amagar-se. A casa nostra no vam voler combregar amb rodes de molí i, per això, la dreta va perdre les eleccions, com ho farà prompte a la resta de l’Estat. Però la rebel·lia ens la volen fer pagar. El Consell prompte va començar a posar setge al poble d’Alcoi. En aquest moments, la Generalitat li deu a totes les alcoianes i alcoians més de 12 milions d’euros. Això són 800 contractes directes de treballadores i treballadors (el 10% de l’atur d’Alcoi). Diners que el consistori ha hagut d’avançar en detriment d’altres partides. Però aquesta no és la pitjor pedra que ens hem trobat. Els calaixos de l’Ajuntament estaven plens de factures impagades. I la ciutat era un niu de negocis privats munyits per l’executiu del PP, ruïnosos per a la ciutat i ben profitosos per a uns pocs: Serelles, la Canal, Xirillent, La Rosaleda, el Calderón, l’Estambrera, l’hotel de la Fonta Roja, el Bulevard,... i un munt de despropòsits. El govern d’esquerres Aquesta és la realitat que ens vam trobar l’11 de juny de 2011. Una tragèdia que no podem amagar, ni capgirar de la nit al matí. I la paciència s’esgota, la ciutadania ja no està per a excuses. Així que ens va tocar arromangar-nos des del primer dia. En primer lloc, netejant la casa. Per després demostrar que no tots som iguals. Que les coses es poden fer d’altra manera. Desgraciadament no tots ho van entendre igual, i alguns van baixar del carro només començar. Però ja ho deia aquell: La història ens absoldrà (o ens condemnarà). Aturada la barbàrie urbanística (Ortiz encara se’n fa creus), va arribar el moment de taponar la ferida. Els serveis socials en primer terme. Cal fer front a les necessitats més peremptòries. Per això els gros dels recursos van a les ajudes individuals, on mai hi ha prou, on falten mans i recursos. Però ningú no podrà dir que no ha estat la prioritat d’aquest govern. Seguint la fulla de ruta, va arribar el moment de modificar les taxes i els impostos. Que pague més qui més té! Que paguen els rics! Que paguen els bancs la seua crisi! Per això la taxa de la brossa ha baixat per als qui pitjor ho estan passant, com ho farà l’IBI. Busquem eixides per fer front a les sancions sense rascar-se la butxaca i imposem una taxa als bancs. Però no podem aturar-nos, no estem ací per repartir misèria. Aquesta ciutat ha de tenir un futur viable. Per això els pressupostos posen l’accent en la promoció econòmica. Amb la contractació directa, amb la inversió, amb el rigor per senyera. Cada iniciativa, cada projecte, cada idea ha d’anar encaminada a crear llocs de treball. La defensa del nostre patrimoni històric i natural com a motor del turisme. La cultura que ens és pròpia transformada en fàbrica de riquesa. I els serveis públics a disposició de les persones i a l’abast de totes les economies familiars, perquè no són una despesa... són una inversió. I tot això sempre, sense cap excepció, des de la participació, des de l’absoluta transparència. Perquè l’Ajuntament, aquest cop sí, ha de ser, més que mai, la casa del poble. No pot quedar cap dubte. No podem permetre mai més cap sobrecost, ni factures amagades, ni contractes abusius,... ni calderons, ni tuases, ni bulevards. Amb els pressupostos participatius s’han acabat els exercicis de prestidigitació. El repte, en definitiva, és titànic i els recursos molt insuficients. En dos anys encara no ha estat possible posar en marxa la il·lusió compartida que requereix el desafiament que afrontem. Però no ens podrà la frustració. L’empeny de la societat civil organitzada serà el punt d’inflexió, el detonant que provoque l’eixida social a la crisi. Des de la redistribució, des de la justícia, des de la participació.