Jordi Santonja Ferrando, secretari d'organització de EU l'Entesa Alcoi. Estem acostumats a relacionar el dopatge amb substàncies il·legals que adulteren la competició esportiva. Però que penseu del món de la política, ara que estem assabentats de tots els sobre sous que rebien dirigents polítics del Partit Popular? Tots hem vist aquets actes polítics, amb grans escenaris, banderes, llums... Jo sempre em preguntava: quant deu costar tot això? Perquè a la part visible també cal afegir la part invisible: la gent que ompli estadis o places de bous és transportada en autobusos, a aquesta gent se li sol oferir menjar i beguda; el muntatge i el desmuntatge d'escenaris; el lloguer de l'estadi... en suma un dineral. I malhauradament aquest espectacle és molt important, més que les idees o les paraules que es puguen dir al míting. I, és clar, per a aconseguir tot açò fan falta molts diners, si no els tens pareix que no pugues guanyar unes eleccions. La resposta a aquests dubtes ens l’ofereix l’entramat del cas Bárcenas Gürtel; a partir d'ara tot serà presumpte, però molt real. Els diversos tresorers del PP Ángel Sánchis, Álvaro Lapuerta i Rosendo Naseiro (tots imputats per la justícia) van començar a teixir una xarxa de finançament del partit que ha culminat el gran arquitecte Luís Bárcenas. Aquest tresorer recaptava diners d’empresaris, principalment constructors, per una via “legal” a mode de donacions dividides per a no superar els límits de la llei; feia vàries donacions de 60.000 € i així burlava la "vigilància" del "Tribunal de Cuentas". La compensació era clara, aquestes constructores després eren contractades per a fer obra pública. Resulta interessant saber, tal com he descobert recentment, que les donacions en espècie com un local no tenen límit. Un altra via és la il•legal, aquesta ha sigut la que Bàrcenas ha elevat a categoria d'obra d'art en unió amb la trama delictiva Gürtel. Les campanyes electorals del PP corrien a càrrec de Gürtell i el partit li donava contractes públics per a organitzar la visita del Papa o Fitur mitjançant empreses que vos sonaran bastant com Orange Market o Special Events, per citar els casos més propers a nosaltres. La corrupció ja estava perfectament organitzada i d'això estem ben assabentats, ja que al País Valencia la trama Gürtel estava institucionalitzada. Els diners estaven molt per damunt de les idees o de les persones, la política era un segon plat, la missió era aconseguir diners de manera legal o il•legal. El mateix José María Aznar no va dubtar en anar a tocar les portes dels empresaris per a aconseguir diners i derrotar per primera volta a Felipe González. Els tresorers i gerents del partit ja s'encarregaven de la feina bruta i donar-li un vernís de legalitat. Els mitjans de comunicació són un altre pilar per a mantindre aquesta estructura, fonamentals tant per a difondre la seua doctrina com per atacar els seus rivals. A mesura que anaven guanyant les eleccions nacionals i autonòmiques, els mitjans de comunicació eren més receptius al PP, el cas més vergonyós ha sigut el de les televisions autonòmiques valenciana i madrilenya transformades en autèntiques televisions del partit, fa igual que les paguem amb els nostres impostos. A aquesta imparcialitat, afegim les destitucions de persones no afins al PP i el desgavell econòmic que ha sigut el pa nostre de cada dia. El panorama actual és desolador: un ex diputat del PP, Francisco Marhuenda, dirigeix un "periòdic" de tirada nacional, i l'objectivitat de TVE és més que qüestionable. L’aparició d'una nova espècie, el polític de propaganda vulgarment conegut com tertulià, s'ha estès per tot arreu. Tot això també necessita d'un finançament especial. Un altre dopatge que necessitava el partit era mantindre els seus caps visibles i, com si fóra un equip de futbol, fer fitxatges mediàtics de nom per a il•lusionar l'electorat. Durant els anys en què el PSOE governava bona part del país, el PP tenia un problema: no podia col•locar a tots els seus peons per a viure d'un sou públic, calia una estratègia alternativa que consistia en pagar-los uns "sobre-sous" per a evitar la seua fugida del partit i, és clar, també aquesta estratègia era il•legal. Bárcenas amb el consentiment dels presidents del partit, va idear un sistema per a pagar diners negres al seus dirigents imprescindibles. Durant anys, i cada vegada a més gent, van arribar els sobres; en canvi, altres dirigents del PP basc es jugaven la vida sense veure un duro. Al final, com no podia ser d'un altra manera, aquest entramat ha sortit a la llum pública i judicial. Una organització delictiva que ha caigut per diverses filtracions i, per fi, s’ha demostrat que Bárcenas s'emportava bona part d'aquests diners negres cap a Suïssa. Qui podia controlar a una persona que cobrava diners en negre? Clar, tots els implicats negarien la seua participació. El que era inevitable va passar: ell també és quedava la seua part, de moment uns 60 milions d’euros, quantitat que cerc que anirà en augment. Si tot aquest cas es demostra vertader, Rajoy haurà de dimitir i presentar eleccions anticipades, tant a nivell nacional com autonòmic, perquè aquestes les ha guanyades fraudulentament. Una per mentir (eixa ja la sabíem) i una altra per excés de finançament de les seues campanyes electorals. A Rajoy li queda com a Armstrong admetre el seu dopatge i renunciar als seus triomfs. A més, cal un canvi legislatiu per a que les noves campanyes i el finançament dels partits siguen controlats de veritat i no per un "Tribunal de Cuentas" i uns interventors, fins ara ineficaços. Realment el PP ha viscut per damunt de les seues possibilitats.