Article d’opinió de Diego Luis Fernández Vilaplana, Coordinador d’Esquerra Unida d’Alcoi. Calcula Càritas que tres milions de persones malviuen a l’Estat espanyol amb menys de 300 euros mensuals. Més de la meitat de la població està per baix del llindar de la pobresa. Dels sis milions d’aturats només un 40% cobra algun tipus de subsidi (i a la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, li continuen semblant molts). Entre els qui encara tenen la sort de mantenir el lloc de feina, el 70% no aplega a mileurista, de fet, un 25% només ingressa 2.000 euros... a l’any! El ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro, assegura que “los salarios no estan bajando, estan moderando su subida”. La conclusió que extrau el president, Mariano Rajoy, és que els sous comencen a ser “competitivos” (traduïsc: miserables). I al darrer informe del Fons Montari Internacional ens recomana una baixada lineal del 10 per cent per a tothom. Però tot això no els sembla suficient. Ara, les mares i pares han de fer-se càrrec del material escolar, del menjador i de les matrícules, perquè les beques han passat a la història i l’educació ja no és un dret bàsic. La sanitat ha deixat de ser gratuïta i, fins i tot, els malalts crònics més greus han d’abonar una part del preu dels medicaments, que marca el monopoli de les grans farmacèutiques. No hi ha ajudes per als dependents, els desnonaments es desboquen, els bancs estafen els petits estalviadors, l’emigració dels joves és massiva... Ara sí, el camp està abonat. Ha arribat el moment, no hi ha resistència possible, acceptarem el que siga. Qualsevol mafiós pot extorsionar un canvi a la llei antitabac i la legalització de la prostitució (o, fins i tot, la de l’heroïna si volguera) si amb això ens instal•la un Eurovegas per explotar i malpagar treballadors. No hi ha legislació mediambiental ni laboral que valga perquè la consigna és que hem de ser competitius. En aquest context i aci a Alcoi podem trobar-se amb la utilització per part de La Española d'un discurs com...o posem la fàbrica als meus terrenys de La Canal o me'n vaig a Sevilla i m'enduc els llocs de treball. Havent-ne altres llocs d'ubicació alternatius al nostre terme i a la Comarca, això no deixaria de ser un xantatge. Fa 18 anys que portem parlant de La Canal i ningú ha estat capaç de posar-hi ni una rejola, perquè no es pot, perquè és perillós, perquè l'aigua que bevem és més important, i, sobretot, hi han altres lloc on construir. No podem acceptar qualsevol cosa al preu de posar en risc el nostre més valuós patrimoni natural, que és l'aigua. Però ara va de bo. Ningú no s’atrevirà a posar problemes. El treball remunerat està en vies d’extinció i tot val. Quin és el límit?