Article d'opinió de Jordi Santonja Ferrando, secretàri d'Organització d’EUPV-Alcoi. La mort de l'expresident de Sud-Àfrica, no per sorpresa o inevitable, ens ompli de pena i tristesa però les seues idees perduraran per sempre en el temps. Ell pertany a eixa classe de persones que superen la mort. Reflexionar sobre la figura de Mandela és un treball molt complex i amb moltes visions, podem parlar d'un dels pocs líders comunistes que van sobreviure a la caiguda del mur de Berlín. Ell, més enllà de la tasca política, ha sigut la figura que va unir un país i el va fer sortir d'un dels règims més injustos i animals que la raça humana haja ideat: l'Apartheid. Va saber envoltar-se pràcticament de tots els sectors de la societat, des del religiós fins als afrikaners, va renunciar a la violència, va llaurar-se unes excel•lents relacions internacionals... A pesar de ser un dirigent d'un país molt llunyà, a mi m'agradaria proposar-vos un joc: Us imagineu a Mandela de president d'Espanya després de la mort de Franco? Ens agrada parlar molt de la modèlica transició espanyola però no té res a veure amb el pas decisiu cap a la democràcia que va iniciar el poble sud-africà. La primera mesura que van emprendre a l'endemà de l'enderrocament de l'Apartheid va ser celebrar actes de reconciliació nacional mitjançant judicis públics en els quals víctimes i botxins dels dos bàndols es demanaven perdó. Les llàgrimes dels ciutadans van netejar la sang derramada i la força de l'arravatament va trencar totes les injustícies de l'etapa negra de l'Apartheid. Com a única "condemna" els plors i les abraçades. A Espanya, després de més de 38 anys de la caiguda del nostre particular Apartheid, encara estem esperant la reparació de les injustícies dels anys del franquisme. Ha hagut de ser la justícia d'un país estranger, Argentina, la que denuncie els torturadors del nostre país. El govern actual del PP fa tot el contrari: ha retirat tots els fons destinats a la Llei de Memòria Històrica, El Valle de los Caídos continuarà sent intocable, encara dubta o vol dur cap a la il•legalitat la bandera republicana. De la mateixa manera, l'actual govern reacciona molt tèbiament quan membres del seu partit manifesten públicament la seua simpatia cap al franquisme o ataquen a la República i a les víctimes de la Guerra Civil. Tot acaba en paper mullat quan, per exemple, el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va tirar enrere la major desclassificació de documents secrets del seu ministeri, aturant en sec les intencions de l'anterior ministra Carmen Chacón. L'església va esdevenir un dels aspectes clau en la reconciliació sud-africana: la figura de Desmond Tutu va ser fonamental en el procés, la seua faena va ser guardonada amb un Premi Nobel de la Pau. Us imagineu les cúpules catòliques espanyoles emulant el bisbe anglicà? Està clar que tampoc. No han sigut encara capaços de reparar la memòria, ni tan sols la dels seus membres que van optar per defendre la República. Tampoc van condemnar els religiosos que van agafar les armes i van matar. Ben al contrari, els morts del bàndol feixista recentment han sigut beatificats o han estat portats als altar com a sants. Encara ressonen els crits de "Tarancón al paredón" quan el bisbe va intentar marcar distàncies amb el règim. I deixem volar més la imaginació. Quan Mandela va ser elegit president del govern, una de les primeres coses que va fer va ser aprendre africaner, la llengua dels seus torturadors. Us imagineu el president del govern o el rei d'Espanya aprenent català o basc? Són molts els exemples que ens deixen en evidència, pensant egoistament, tant de bo Mandela haguera nascut a Espanya i haguérem pogut tancar d'una volta totes aquestes ferides.