Article d'opinió d'Hipòlit Agulló, pare d'un fill gran dependent. Cada matí, cada nit, tots els dies de l’any- laborals, festius, dissabtes o diumenges- quan he d’agafar en braços al meu fill per alçar-lo o gitar-lo del llit, pense en la impotència que sentirà al no poder fer-ho ell a soles, ni tan sols poder dir: “Pare! Mare! Vine i dóna’m la mà”. Sí, el meu fill és Gran Dependent que, al igual que centenars de persones de la nostra comunitat, no pot dir el que pensa, no pot comunicar-se, no pot anar a soles al bany, no pot menjar tot sol, no pot caminar, no té cap autonomia, en definitiva, no pot realitzar cap activitat bàsica de la vida diària. No és el meu desig mostrar cap sensació llastimosa o compassiva front al meu fill o la meua persona, tan sols constate una realitat innegable que existeix i que ningú no me l’ha contada tot i que poguera semblar un malson. El que realment vull és denunciar, amb respecte i claredat, no només unes retallades brutals a la Dependència, una mala gestió dels recursos existents o una manca de sensibilitat front a les persones més vulnerables, sinó la humiliació continuada i in crescendo que estem patint tots i totes els dependents i familiars. Sembla no importar-los el mínim de dignitat humana que demanem, ajornant i menyspreant el dret a rebre les ajudes per a desenvolupar les necessitats més bàsiques com a éssers humans. Em sent impotent escoltant cada dia les barbaritats de malversacions que fan els nostres governants. Em sent impotent davant els comentaris que es fan als mitjans de comunicació on ens volen fer creure una realitat inexistent. Em sent impotent contemplant una societat passiva i aposentada que no veu més enllà del seu particular i xicotet món on viu. Per altra banda, vull mostrar respecte i admiració per totes aquelles persones que han triat voluntàriament la lloable tasca d’administrar i gestionar la nostra societat: els polítics, siguen del color que siguen. La gran majoria d’ells són persones honestes, responsables i compromeses amb la societat. Per desgràcia, els que sempre afloren i són notícia són aquells malversadors, deshonrats i profitosos que volen trauen un lucre personal i avariciós a costa de la gent honrada. Som el poble qui decidim els que volem que ens governen i amb la nostra participació democràtica, triem a les urnes a qui considerem més idoni. La societat ha volgut que siga el Partit Popular qui ens governe en majoria absoluta i són els seus representants els màxims responsables que els grans dependents i els seus familiars estiguem indignats front a les mesures i mala gestió que estan fent. Algunes famílies hem hagut d’acudir al Tribunal Superior de Justícia de la nostra Comunitat per la humiliació que ens suposava haver de demostrar als governants del PP que, com a pares, estàvem cuidant els nostres fills grans dependents abans que en 2006 s’aprovara la Llei que els atorgava un dret subjectiu equiparable al aconseguit amb l’educació o la sanitat. S’imaginen que un governant, per escrit,els digués que no tenen dret a unes ajudes perquè han de demostrar-li que s’ocupaven del seu fill menor d’edat i paralític cerebral abans que s’aprovara una Llei com aquesta? En quin món vivim? Estos són el polítics que ara formen el govern valencià. Quin desficaci! Quina manera més cínica i de despreci absolut als més necessitats! Quina poca vergonya! Jo ni sóc militant ni simpatitze amb cap partit polític, tant sols intente militar i simpatitzar amb valors com la tolerància, la dignitat i el raciocini com a eina d’enteniment. Ara bé, m’agradaria fer la següent reflexió: “Els representants del Partit Popular que ens governen amb la seua majoria absoluta no són els únics responsables del que esta passant-nos. També ho són aquelles persones del poble que amb la seua decisió lliure i responsable d’acudir a les urnes, fan que estos governants ens humilien. Demanaria als veïns del meu poble que militen, simpatitzen o voten al PP, que si aquestes situacions per a ells també són indignants, les denuncien públicament davant els representants del seu partit, fent-los arribar, des de les bases, el sentir d’aquelles persones més indefenses i vulnerables que, com el meu fill, depenen les 24 hores al dia d’algú per poder sobreviure”. Pensen que hui som nosaltres els dependents i demà poden ser vostés!