El supervivent de Mauthausen ens conta la seua dramàtica experiència. 5 de maig de 1945. Les tropes nordamericanes per un costat i les russes per altre alliberaven el camp de concentració nazi de Mauthausen, a Àustria. Per a molts espanyols era el final d’un mal son. Per a Paco Aura aquest terrible mal son havia durat “4 anys i 9 dies”. Ho té gravat a foc. “Tenia el número 4.208”. Mai ho oblidarà. 7 de febrer de 2014. Han passat vora 69 anys. Les càmeres de pagina66.com entren en la sala d’estar de la casa de Paco Aura. Està segut en la seua ‘mesa-camilla’. Als seus 95 anys ens conta aquella experiència que fa posar els pels de punta. Amb la seua dona, Lucía Riaza, i el seu gosset, Nico, com a únics testimonis, Paco Aura ens recorda, com si fos ahir, aquella experiència que estremeix a cada paraula. Amb una enteresa pasmosa relata cada tortura, cada assassinat a sang freda, cada minut a aquell infern. Primer ens parla de la seua infantessa, en condicions molt dures, després quan es va allistar a l’exèrcit republicà, la defensa de Madrid, la fugida ferit i la caiguda en els camps de concentració francesos inicialment i, amb la invasió alemanya de França, el trasllat en vagons de ‘ganao’, com diu ell, a Mauthausen. Amb precisió meridiana, Paco Aura ens relata experiències dramàtiques, tràgiques, “i em deixe moltes”, a aquell lloc dels horrors on la única forma de sobreviure era passant inadvertit i així i tot, de vegades, un mos a un tros de pa podia resultar-te molt car: 25 pals al cul. Paco Aura és un supervivent en majúscules. “Sols espere que mai es torne a repetir una cosa així entre persones”. Paco dedica el pont que porta el seu nom a tots els alcoians que van passar per aquell suplici. [caption id="attachment_92448" align="aligncenter" width="600"] Parlem amb Paco Aura a la sala d'estar de sa casa del patiment al camp de concentració de Mauthausen[/caption]