Article d'El Mall. Coincidint amb la cimera de Copenague van començar a aparèixer noticies sobre falsificacions de dades aparegudes al quart informe assessor (AR4) del Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC). L’IPCC és una organització intergovernamental encarregada de l’estudi i de l’avaluació dels riscos del canvi climàtic causat per l’activitat humana. Va ser creat al 1988 per organitzacions pertanyents a l’ONU, i recull el treball de milers de científics d’universitats i d’instituts d’investigació d’arreu del món. Molt prompte, arran la difusió d’aquestes notícies, la premsa internacional  se’n va fer ressò i, des de diferents àmbits polítics i econòmics, no van trigar a acusar-lo de recórrer a tota mena d’estratagemes per a demostrar que les teories sobre l’escalfament del paneta no són més que opinions poc documentades de científics i ecologistes. Evidentment, alguns mitjans de comunicació expressaren la seua indignació i no amagaren el sentiment de sentir-se estafats, fonamentalment al Regne Unit, pel poc rigor científic de l’IPCC, on  ben prompte un 25% de la població britànica es declarà escèptica respecte al canvi climàtic. Com podia ser que després dipositar la nostra confiança en l’honestedat, la rectitud i la imparcialitat en la comunitat científica ara es féra pública que s’havien falsificat xifres i manipulat projeccions sobre l’evolució del clima?  Per què els Estats i la mateixa ONU havien deixat que un grapat de científics poc solvents i d’ecologistes manifassejaren un tema que podia tindre catastròfiques conseqüències per a l’economia i deixar que les seues teories caigueren com una llosa sobre les economies malaltes dels països avançat i sentenciar a la pobresa i l’endarreriment els països emergents? Després d’unes setmanes de xivarri va tornar la calma i l’escàndol va desaparèixer dels mitjans de comunicació. La imatge de l’IPCC, però, va quedar  danyada i la totalitat del seu treball, i per suposat les seues prediccions, van  quedar en entredit, i això sense comptar els atacs personals al seu president, que va haver de dimitir. El mal ja havia estat fet. Les acusacions se centraven fonamentalment en tres afirmacions corresponents al segon volum de l’AR4: (1) el desgel complet de les glaceres de l’Himàlaia al 2035, (2) la reducció d’un 50% de la producció d’aliments en Àfrica cap al 2020 i (3) l’afirmació de que el 50% de la superfície d’Holanda es troba per davall del nivell del mar. En realitat l’AR4, l’informe de l’IPCC objecte de la polèmica portava publicat un parell d’anys, en la seua redacció van participar milers de cientifics arreu del món, té una extensió de 2.800 pàgines i es troba dividit en tres parts, de les quals la primera és la que conté la base científica sobre la que es fan les projeccions de futur de les parts segona i tercera. Doncs bé, els errors corresponien a la segona part, i per tant no corresponien a la part més estrictament científica, i tampoc no es referien a les prediccions centrals de l’informe (ni tan sols figuraven en el resums elaborat per a institucions i polítics). Més encara, l’error sobre Holanda es podia atribuir a les dades facilitades pel propi estat holandés. Era evident que les dimensions que havia abastat l’escàndol (va arribar a parlar-se de Climagate, d’Africagate, etc.) no es corresponien amb la realitat. Aleshores com va ser possible tal desproporció entre la falta comesa i el soroll que va provocar?  A banda de sectors científics negacionistes del canvi climàtic (que dins el món acadèmic són minoritaris i tenen tant dret com l’altre sector, que és majoritari, a expressar les seues teories i opinions dins el necessari debat de la dinàmica i metodologia científiques), trobem think tanks molt ben organitzats i amb estrets vincles amb empreses multinacionals energètiques i amb organitzacions polítiques i empreses de comunicació de caràcter ultraconservador que disposen dels diners suficients i de la infraestructura necessària per orquestrar campanyes propagandístiques d’intoxicació,  que poden canviar la visió que l’opinió pública té sobre aquest tema (i  sobre qualsevol altre tema: les armes de destrucció massiva de l’Iraq, per posar un exemple).  Ahí es on es troba el cor de la qüestió: les conseqüències de les teories sobre el canvi climàtic van contra els interessos econòmics immediats de les multinacionals energètiques, limiten les possibilitats de creixement econòmic futur i posen sobre la taula la necessitat de democratitzar l’accés als recursos per part de la la població de tot el planeta i, com no, fer-ne un ús responsable. Òbviament, i per últim, dins la campanya de desprestigi de l’IPCC res no es va dir sobre els pronòstics en què l’IPCC s’ha quedat curt, com ara les previsions el desgel  estival de l’Àrtic o  l’ascens del nivell del mar, on les seues prediccions estan un 80% per davall de l’ascens real. El Mall