El Teatre Principal ha sigut seu dels actes amb motiu del Dia Internacional del Teatre. Les actrius Neus Agulló i Isabel Balaguer han pujat a escena per fer de co-presentadores.

A més, Neus Agulló ha llegit el text escrit pel dramaturg sudafricà Brett Bailey del Manifest Internacional i Paco Valls, director de Faula Teatre, ha llegit el Manifest Local, escrit per ell mateix.

En mig d’aquest dos manifest s'ha fet una activitat on fins catorze persones han pujat a l’escenari del Principal a llegir una sèrie de poemes. En concret han sigut Ximo Llorens, Lorena Vallejo, Salomón Sanjuan, Miquel Martí, Enric Piera, Carlos Hilario, Juan Carlos Lillo, Elisa Santonja, Hermógenes Llopis, Pepa Puchades, Pepa Miralles y Sabrina Treviño, més les mateixes Neus Agulló i Isabel Balaguer. Tots han llegit poemes de Joan Valls, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés, Gloria Fuertes, Zorrilla, Quevedo, Cervantes, Rubén Darío, etc.

L’acte ha acabat escoltant el cd d’Ovidi Montllor cantant ‘M’aclame a tu’, basat en un poema de Vicent Andrés Estellés, en un concert a Castalla, el mateix dia que va faltar Estellés, just un 27 de març de fa 21 anys.

L’entrada al teatre ha sigut gratuïta i el pati de butaques ha presentat un bon aspecte amb nombrós públic. L’acte ha sigut organitzat pel Teatre Principal i ha contat amb la col·laboració dels grups de Teatre Circ, Bolos Teatre i l’associació El Trabajo.

L'acte ha acabat amb un sopar de germanor a la filà Gusmans.

Aquest és el text íntregre del manifest local escrit per Paco Valls:

El teatre

En la meua infància, els meus jocs, els meus somnis, les meues pors, eren teatrals. El teatre em va ajudar a arribar a l’adolescència sense perdre la innocència, tampoc la imaginació, omplint-la tota ella de somnis i esperances. També a l’escola, que era plena de temor i tedi, el teatre em va ajudar.

No hi ha hagut moment en la meua vida, que no puga agrair-li al teatre tot el que m’ha donat.

Hui que celebrem el seu dia, el Dia Mundial del Teatre, m’agradaria contar-vos la meua experiència. Potser no serà una experiència extraordinària o una gran història, la meua experiència és d’un altre ordre, pertany als àmbits més humils: als de la vida i el treball quotidià. Però, ben mirat, on sinó succeeixen les coses més meravelloses, les coses més extraordinàries?.

Quan vaig decidir estudiar i dedicar-me a l’educació professionalment, vaig haver de renunciar al meu somni d’estudiar art dramàtic. Però, llavors, encara no sabia què em reservava el destí.

El primer centre on vaig treballar com a mestre va ser al Centre d’Educació Especial Sant Pascual d’Ibi. Va ser allí on em vaig trobar per primera volta davant d’uns xiquets i xiquetes molt diferents dels altres. No per les seues discapacitats intel·lectuals, motrius o sensorials, sinó per les seues mirades un poc apagades, tal volta tristes. No sabia què fer. Aleshores, vaig recuperar de la meua maleta de records, els meus jocs teatrals de la infància i amb ells també els meus somnis, la meua imaginació i les meues pors.

D’açò fa trenta anys, quan els meus alumnes eren, no només uns desconeguts per a mi, sinó també per a la societat en general.

I així va ser com vaig començar a jugar amb ells, amb la música, amb l'expressió, amb la imaginació, amb la creativitat. Ens vam construir un món propi ple d'il·lusions i llibertats, on tots érem capaços de ser feliços.

En molt poc temps, la mirada dels meus alumnes va canviar. Els seus ulls van començar a brillar, fins i tot els més abstrets van començar a alçar els seus caps i a fixar-se en totes les coses que els rodejaven. Va ser un miracle. Però no volíem que aquest miracle es veiés tancat entre les parets del col·legi. Volíem trencar els murs que ens envoltaven, volíem que la societat sabera de nosaltres, que sabera dels nostres jocs, dels nostres somnis. I on millor, sinó, que en un escenari?

D'aquesta manera el teatre m'ha acompanyat fins al dia de hui i d’aquesta manera ho continuarà fent.

És meravellós fer feliços els altres. La meua maleta s'ha omplit de tantes satisfaccions, que ja no la puc tancar… Ja no la vull tancar.

La gent de teatre som valents i, afortunadament, un poc inconscients, doncs mai no hem oblidat el xiquet o xiqueta que fórem.

Eixa valentia i eixa inconsciència és la que fa trenta anys em va portar a pujar a un escenari els meus actors i actrius en un Concurs de Dansa Contemporània organitzat per la Conselleria d’Educació i Cultura.

Quan eixe dia tan esperat i a la volta tan temut va arribar, el meu cap es va omplir de dubtes quan vaig vore els meus actors i actrius rodejats de joves ballarines amb malles i tutús, amb cossos prims i proporcionats, maquillades i amb monyos perfectes. Però, només va ser un moment, perquè quan vaig mirar els meus alumnes, vaig vore la seua felicitat, la seua innocència, la seua força, la seua il·lusió i immediatament les meues pors van desaparéixer.

Van pujar a l'escenari davant dels ulls atònits d'un públic que no donava crèdit a la meua gosadia. Però tot açò va durar un temps escàs, els seus cossos es van posar en moviment, aflorant la naturalitat dels seus rostres, la sinceritat de les seues emocions i la seua creativitat. Quan va acabar la seua actuació, els aplaudiments van omplir el teatre i des d’aquell moment vaig saber que un llarg camí ens quedava encara per recórrer.

Per eixa raó, ara que el nostre govern està maltractant les arts escèniques, l’educació i els drets socials i veig que als meus actors i actrius se’ls està privant de tantes coses aconseguides… Vull dir-vos que hui més que mai el teatre ha de ser una plataforma de lluita per aconseguir una societat més justa.

He compartit escenari amb xavals jueus i palestins, he compartit experiències de treball a països com Noruega i la República Dominicana, i malgrat les nostres diferències econòmiques, socials o culturals, el teatre ens ha unit. Per això, estimats amics i amigues, hem de sentir-nos feliços d'estimar el teatre. Visca el teatre i visca tota la gent que el fem possible. Que continue viu.

Moltes gràcies.