Trenta anys.— Fa ara trenta anys, la comunitat educativa de l´IFP d´Alcoi abandonava l´Escola Industrial i es traslladava al Polígon Cotes Baixes on  començava una nova etapa de la seua llarga història fins l´actual IES Cotes Baixes. Fa unes setmanes vaig tornar a recórrer els corredors d´aquell edifici històric al passeig Ovidi Montllor, que per primera vegada vaig trepitjar a l´any 1979. Entre les meues mans portava un llibre; el vaig obrir i em vaig adonar que no recordava la meitat dels noms que hi apareixien. Em vaig detenir en silenci davant les aules on tantes vegades havia entrat i hi vaig sentir les veus que el temps ha esborrat. Vaig vore  on es trobava la biblioteca, la sala de professors, la sala d´actes, etc., i tot havia canviat. No hi havia prestageries, ni llibres, ni professors, ni  llibre de firmes d´assistència, ni tallers, ni bidells, ni alumnes. No obstant aixó, totes les persones i les coses que encara recordava, estaven allí.

Seixanta anys.— Fa seixanta anys es va aprovar la denominació de l´Institut Alcoià de Cultura “Andreu Sempere”, així com la construcció del col.legi Verge dels Lliris —on ara es troba l´Escola d´Art— i també de l´actual IES Pare Vitòria. A més, per primera vegada  va entrar en funcionament l´autobús urbà d´Alcoi.

Als seixanta anys és l´edat a la qual vaig dir adéu al treball remunerat i em vaig buscar una altra feina, ja que el sota, cavall i rei de l´ensenyament  me´l sabia de cap a peus. Em van donar una gratificació pels serveis prestats —es deia bufanda, encara que fóra l´estiu— i em vaig escapar de les retallades. Desconec si vaig crear un nou lloc de treball.

Ara mire amb atenció les passes d´una néta, les mateixes passes que no vaig tenir temps  d´observar adequadament quan els meus fills creixien. I açò, per Déu, no vull perdre-me´ho. Escric i recorde, i recorde i escric. I quan recorde el passat, la meua mirada es perd per l´infinit mentre, assegut en un jardí anglés,  distingisc i repetisc per a mi sense cap dificultat els ocells, els noms dels quals em va ensenyar mon pare quan la tele encara no havia  arribat al meu poble: cadernera,  teuladí, verderol, rossinyol, pit-roig, merla i tot tipus de mallerengues.

Noranta anys.— L´any que vaig pujar per primera vegada l´escales de l´Escola Industrial hi havia molt poques professores als dos centres docents que compartien l´edifici: unes quantes que tenien més o menys la meua edat,  a més  de dos professores més majors, simpàtiques i parladores. Estes dos professores, que podien ser ma mare, eren Asunción Cremades Alós i Ana Berenguer Barceló. Asunción —de qui no he tornat a tenir notícies i no sé si encara viu—, tot i que havia estat professora de ciències a l´Escola de Maestria Industrial a finals dels anys cinquanta, aleshores era professora de l´EUITIA. Donya Ana Berenguer —filla de don Guillermo Berenguer i germana de Julio Berenguer— donava classes de llengua i literatura castellanes al CNFP —el nom que tenia aquells dies l´actual institut Cotes Baixes— i era tota una institució a l´escola. Era molt estimada per professors i alumnes. Entre les anécdotes seues més recordades estava  el seu Seat 600, que mai no havia eixit d´Alcoi ni tampoc havia superat la segona marxa. Doncs bé, donya Ana està molt millor que la majoria de nosaltres estarem a la seua edat, conserva una excel.lent cal.ligrafia i estos dies complix 90 anys, és a dir, la mateixa edat que l´antiga Escola Elemental de Treball d´Alcoi. Moltes felicitats a tots els que complixen 90 anys, a donya Ana i també a ma mare.