Parlem al Mas de Sopalmo, a un dels seus estudis, amb el pintor Antoni Miró. Per conèixer el currículum d'Antoni Miró solament hi ha que buscar a Google, però el que nosaltres volem és conèixer a la persona.

Ja Vicent Andrés Estellés parlava de tu i comentava que eres una persona que «sempre parla en veu baixa» i et compara amb Ausiàs March. Qué bonic que algú com Estellés escriga sobre tu!

Sí, en concret en el llibre parla del moment en que es vam conèixer. Després ja ens va unir una gran amistat. Recorde que quan es vam conèixer era un home que ho escrivia tot, feia un gran diari de tot el que li passava. És un text que es va trobar anys després de morir i que la seua filla em va fer arribar i ara s’ha publicat.

Qui és Antoni Miró?

La forma de definir-me seria un treballador normal, un treballador del món de l’art. Sense antecedents familiars, era molt remota la possibilitat de que jo em dedicara a l’art. En ma casa no havia ni quadres ni llibres.

Des de molt jove vaig decidir ser pintor. Ja de menut en els dictats del professor ja posava mitja pàgina de dibuixos. Una cosa innata, estranya, difícil d’explicar. Vaig decidir dedicar-me professionalment a pintar, decisió de la que no estic gens penedit.

Vas arribar a dir «vull ser pintor»?

De petit ja volia ser pintor. Mon pare tenia un talleret però prompte vaig voler deixar-ho tot i dedicar-me per complet a l’art. És molt important la confiança en un mateix, un mateix s’ho ha de creure, ser un mateix, fer una cosa al gust teu i no d’altres. Encara que sé que és difícil tindre les idees clares als 20 anys, és molt important per poder decidir. Sabia que seria difícil trencar l’enllaç amb l’empresa familiar a Alcoi i per això vaig anar un any a Anglaterra i a partir d’aquest fet ja tot va canviar.

Buscava un mas prop d’Alcoi, en aquestes serres, però no vaig trobar res. Sí vaig trobar una casa antiga a Altea, econòmicament accessible, i allí vaig estar durant deu anys. Vaig muntar una galeria, on vaig començar a produir obra i fer-me un nom. Després, farà ja més de 30 anys, ja vaig trobar aquest refugi del Mas de Sopalmo i ací em vaig quedar.

«Soc un treballador», «produir obra»... Fas molta faena, explica’ns un poc com és el teu dia a dia.

Jo considere que no treballe massa, per a mi treballar és un plaer. S’ha d’estar entretingut i jo tinc la sort de pintar. Encara que vull deixar clar que la pintura no és gens fàcil, hi ha que esforçar-se molt. Crec que fins vint o trenta anys de trajectòria no comences a definir el teu estil, a aclarir-te. I més si com la meua vol ser una pintura realista, compromesa, dialogant amb el públic per transmetre idees. La pintura no és cega, sorda ni muda. És un mitjà de comunicació fantàstic. No hi ha cap llenguatge que puga transmetre tant. Siga el lloc que siga del món es pot entendre el que vols transmetre, en qualsevol país saben que vols dir.

Has exposat en mig món...

Més que en mig món, diria que he exposat en món i mig. El currículum d’algun artista és el currículum meu d’un any. Hi ha anys que he arribat a fer 50 exposicions individuals i cent i pico col•lectives. Un ha d’organitzar-se, també faig moltes exposicions itinerants que m’han permès fer el treball una volta. No sóc molt de parlar en les inauguracions.

En la part negativa, la menys favorable: la polèmica recent de l’obra de la rotonda de Gandia?

Saps que quan treballes cara al públic i fas aquestes obres t’arrisques a aquestes coses. Es tracta d’un alcalde actual de Gandia, un cavernícola, extremadament de dretes, reaccionari, extravagant i prepotent, però supose que en el temps ho pagarà, la gent té memòria d’aquestos actes i els pecats acaben pagant-se.

La teua és una obra solidària, de reivindicació i conscienciació.

Són tres bons adjectius. Pel mig de l’art es transmiteixen idees solidàries, que facen participar a les persones que siguen inquietes, que busquen, estudien i treballen. Tracte amb la meua obra millorar el futur, i això no vol dir guanyar més diners, i si pot estar en harmonia solidaria, molt millor.

Els països rics s’equivoquen amb tan armament, Estats Units si en lloc de repartir bombes repartira entrepans, vacunes, ensenyament, com fa a escala petita Cuba, si USA fera això, no deuria anar defensant-se i tots anirien aplaudint-los, però els seus governants horribles solament saben destruir, avassallar i robar.

La meua pintura vol ajudar a la gent, ja en el dòlar criticava al capitalisme que ara es més salvatge. Vull pensar que el que faig és al revés, davant dels ulls de la gent. Entre tots ho hem de canviar.

Sopalmo forma part de la teua obra, té el teu caràcter?

Sopalmo té la meua forma. La tenen totes les cases que he tingut. Ja en casa dels meus pares, en la meua habitació, tenia armaris, biblioteca, el cavallet, estanteries, etc.

Des de sempre el meu estudi ha sigut part de mi. Anglaterra, Altea i ara Sopalmo... sempre he tingut coses que t’identi-fiquen i et fan estar a gust.

Buscava en Sopalmo un espai que mai s’acabara, encara que se m’acaba i he d’anar ampliant una miqueta. Calcularia en 4.000 les obres que porte fetes, 800 gravats i 800 escultures, i vullc fer-ne unes 10.000 o 12.000 més i prou.

És un espai acollidor pels qui han passat per ací. Hi ha una foto en la que esteu Lluís Llach, Sofia, el teu fill Ausiàs i Martí i Pol en el vestíbul de la casa, Ovidi, Isabel Clara-Simó...

És un lloc d’acollida, tinc la sort de conèixer a gent tant bonica i important com ells i damunt tindre una bona relació és fantàstic. Jo, que he sigut autodidacta, he après un muntó, mai tinc prou, sempre aprenent. És molt enriquidor que haguen passat artistes tan importants, he rebut  més del que he donat.

En un parell d’etapes has col•laborat amb la cultura alcoiana com actualment. Quin sentit busques?

Estic ara coordinant exposicions a Alcoi. És una ciutat que sempre ha tingut protagonisme en les arts plàstiques i hui no estava passant. Trobe a faltar un major reconeixement institucional als autors tan bons del segle XIX com Gisbert, Cabrera, Emilio Sala, Casanova, etc, En qualsevol altre lloc segur que hagueren fet coses.

En aquestos cicles d’exposicions responem a l’afició a la pintura que hi ha a Alcoi. En el primer cicle, la participació ha sigut increïble i estic molt satisfet. En tant poc de temps hem posat en òrbita una cosa morta. Durant 11 anys de govern, el PP havia desmuntat el que s´havia fet anteriorment.

A més de la Llotja de Sant Jordi, l’Àgora i el Centre Ovidi Montllor, aquesta temporada participaran dos sales més també: Unesco i el Centre Cultural. Perquè grans artistes i la gent d’Alcoi, la gent de casa, puga mostrar la seua obra i els alcoians veure exposicions.

Com veus la situació actual de l’art?

Alcoi sempre ha sigut molt ric. Però ara estem en temps de crisi, en realitat una gran estafa premeditada  i la pintura també ho ha pagat, no es venen quadres. Els pintors que no tenen eixida a l’exterior ho passen molt mal. Tot i això hi ha molts pintors, en molts pocs llocs hi ha tants artistes tan variats, encara que s’hem quedat un poc massa dins de casa. Hem d’eixir més, Alcoi s’ha de promocionar a nivell institucional.

En general crec que el País Valencià és el més ric del món de les arts plàstiques. Les Festes són un bon exemple de riquesa cultural amb un futur esplèndid.

Qué hem de fer en el futur per reencaminar-se en Alcoi i comarca?

>>> Hem d’inventar moltes coses, hem d’inventar el futur. Abans no teníem competència, hem d’oblidar un passat industrial que mai tornarà. S’han de buscar noves eixides, nous espais, s’ha de fer un esforç. És el nostre destí, escarbar, foradar buscant petroli, o al menys aigua.

Acabem parlant de l’Ovidi...

Ovidi ha sigut un habitant més de Sopalmo. Al igual que quan estava a Altea també venia molt, quan conec a Estellés és per mig de l’Ovidi.

És el meu gran amic, he tingut molts amics, he tingut molta sort d’estar sempre ben acompanyat, però ell ha sigut el més entranyable, més pròxim, més que un germà, m’ha entès sempre absolutament en tot. Amb una mirada  ja sabíem de que anava la cosa i ideològicament compartíem tot el que pensavem. Mai hem renunciat a fer política i ideologia en la cultura.

És mentida quan algú diu que l’art no és política, sempre quan t’ajuntes en algú fas política, juntar-se dos o tres ja fas política. Franco ho sabia i intentava evitar concentracions per xicotetes que foren. Pense que un quadre s’acaba quan entra en contacte en el públic. Ovidi i jo hem sigut dos persones integres i coherents amb la nostra ideologia en portar-la a la pràctica.