Ja m’ho comentava Ana Carrascosa a l’entrevistar-la abans de començar la Gala. Tot i guanyar medalles als mundials, als europeus, als nacionals, per a ella uns Jocs Olímpics sempre seran diferents, tenen una llum especial, m'explicava.

En els segles d’història d’aquesta població, des de que Al-Azraq era l’actual Toni Francés, governant en minoria, o més encara des de que els ibers poblaven la Serreta, mai hem tingut un esportista alcoià olímpic. Però estem prop de llevar-nos, per fi, aquesta espineta.

Sergio del Olmo, millor esportista del 2014, porta camí de aconseguir-ho. El 2015, any preolímpic,serà clau. Tot i que arribaria als Jocs de Rio amb sols 21 anys, actualment, després d’un any a la Blume de Madrid, ja és el quart o quint millor arquer espanyol absolut.

Conec a Sergio des de que era un micorro. Manolo Candela em va parlar d’ell fa prous anys. M’explicava que ja no pujava solet a entrenar al camp de tir de Mascarelles –camp de tir per dir-li alguna cosa. Amb ell anava un xaval que s’ho havia pres en moltes ganes. Qué millor que un esportista varies voltes paralímpic, per formar, en els seus primers passos, a un futur esportista olímpic.

Sergio té, com sol dir-se, el cap ben moblat, millor que en varios Ikees junts, i és tan tímid com treballador i constant. Estic convençut que en més d’any i mig que li queda per davant tindrem un alcoià a Rio.

I potser no estiga soles. Si les lesions el respeten, en una modalitat tan exigent com la gimnàstica artística, tot un jove veterà a la Blume com Néstor Abad, millor esportista 2013, pot estar amb ell. Es va trencar el genoll just en el millor moment de la seua carrera esportiva quan al Nacional absolut havia demostrat ser el segon millor d’Espanya. Si els seus ossos i articulacions es mantenen al seu lloc, Néstor també estarà a la Villa Olímpica.

I m’he deixat per al final a Antonio Criado, millor esportista promesa 2014. Encara és molt jove i els Jocs de Rio li arriben massa prompte, però als de Tokio 2020 segur que no falla. La prova reina de l’atletisme, els 1.500 metres, està esperant-lo en els braços oberts per que ens done moltes alegries, com ja ha començat a fer-ho en el seu any de debut en la míticadistància.

No vull acabar aquests primers ‘Tirs Lliures’ amb vídeo, després de prop de vint anys per escrit, sense fer un recordatori a altres absents per un any maleït com els meus volguts Nico Terol, Jorge Molina o Carol Prats, l’ascens a Primera de Diego Jiménez, les satisfaccions del Alcodiam a la Copa Príncipe, l’ascens a l’OK Lliga, la pròpia OK Lliga i l’any que ve, segur, que a la Copa del Rei, i finalment a Juan Carlos Berenguer, ‘Bere’, ‘presi’ de la lliga local de bàsquet vint anys fins aquesta temporada. Sense ell, jo no estaria parlant ara mateix ací.