Durant la segona quinzena de gener se celebraren les primàries del Col·lectiu-Compromís i la coalició encara no ha explicat clarament quin sistema de votacions empraren ja que aquest no significava necessàriament “una persona, un vot”. M’explique: que un candidat haja rebut 500 vots no vol dir que l’hagen votat 500 veïns del poble. Per això pot semblar que els resultats estan unflats artificialment perquè, evidentment, figuren molts més vots que votants. Els primers candidats aconseguiren mig miler de vots quan només hi participaren en les votacions un centenar de persones, tal i com destaca l’oposició. El candidat guanyador escriu en el seu blog que estiguem tranquils, que les primàries han sigut transparents… doncs ens fiarem, quin remei.

Més que un procés de primàries, m’ha donat la sensació que hem assistit  a un simulacre. I pense que els socialistes contestans s’han quedat curts amb la crítica que han fet, perquè  la manera de portar endavant les primàries va més enllà d’una simple discussió entre si són “punts” i no “vots”. Quin cens hi havia? Quin percentatge de participació? Com eren les paperetes i el sistema de votació? Abans de pretendre assessorar altres candidatures, la gent del Col·lectiu Compromís hauria d’haver pulit certs aspectes de cabdal importància en relació amb l’execució final del seu propi procés de primàries.

Efectivament, fa mesos que la coalició publicitava, per ací i per allà, tot el procés de primàries. I eixien ordenadament i en comptagotes un i altre i altre candidat. Com si tot estaguera orquestrat per a mantenir-se en la plana dels diaris comarcals el màxim temps possible. Hi havia dies que semblaven un spam; dels pitjors que et pots trobar pel Facebook. Molt pitjors, fins i tot, que les sol·licituds del Candy Crush (i qui les ha patides sap del que parle).  Però justament en el moment més interessant, en la recta final del procés de primàries, és on han fallat i no ens han explicat res.

L’eufòria irracional que transmetien tots els caps visibles del Col·lectiu-Compromís durant aquests mesos, m’ha fet recordar aquella mateixa eufòria que enverinà l’ambient l’any en que Rosa d’Espanya i els “triunfitos” cantaren al festival d’Eurovisió, esperonats per mitja Espanya que ja els veia guanyadors. Els promotors de les primàries del Col·lectiu-Compromís semblaven, també, eufòrics. Com si hagueren descobert la sopa d’all amb això de les primàries: “Cocentaina is living a celebration, todos juntos vamos a votar” semblava que cantaven per tot arreu.... Pensaven que anaven a menjar-se el món, que anaven a ser un exemple per al poble… i com l’actuació d’aquella primera generació de Operación Triunfo, la cosa ha quedat en no-res. Tal vegada, en un futur, i amb la perspectiva que ens dóna el pas del temps,  arribem a reconèixer -igual que fem ara amb aquella actuació de Rosa i els triunfitos-: “quina cagada de primàries, la d’aquell any 2015…”

I és que no és pecat escenificar unes primàries, però com a veí de Cocentaina he trobat en falta un procés més nítid i menys teatralitzat. A mi, com a observador extern, m’hauria agradat veure el cens, el percentatge de participació, quin tipus de paperetes hi havia, com es votava (bé amb creuetes; bé amb punts…). La part essencial del procés, en definitiva. La coalició té dos blogs però no hi figura en cap d’ells. Tot plegat, torne a repetir, l’intent de primàries m’ha recordat massa al festival d’Eurovisió: molts focs d’artifici, molt voluntariosos amb la posada en escena, però insuficient la transparència. I amb massa gent i premsa, al més pur estil Uribarri, encertant qui serien els guanyadors. Doncs això: Jordi Pla, twelve points. L’enhorabona.