La Rosaleda, la plaça de la Constitució, està permanentment en l’agenda de l’actualitat alcoiana des que l’alcalde en 2001, Miguel Peralta, va anunciar que aquell espai quadrat i costerut, farcit de rosers i rodejat de tanques verdes, es convertiria en un pàrquing. L’Alameda, encara sense cognom, estava en plena expansió comercial i, en acabant, en l’edifici on havia estat el cine Monterrey obririen tres botigues d’Inditex per a vendre pantalons, faldes, rebequetes i fins i tot sabates. Negoci redó.

Han passat vint-i-cinc anys. Camilo Sesto fa huit que va descobrir la seua placa entre espentes dels periodistes del cor, la perruqueria ha botat un poc més enllà, Inditex va canviar de marques fins que els locals s’han convertit en el millor aparador de suats del poble… i hui tornem a parlar de la Rosaleda perquè volem entendre què passa. Anem.

De manera molt concisa: el concessionari de l’explotació del pàrquing va comunicar la seua posició a l’Ajuntament a finals de 2025: no volia continuar gestionant-ho. A partir d’eixe moment es va iniciar un procés administratiu en què el consistori li recordava les seues obligacions i obria termini perquè l’empresa contestara. L’administració pública funciona així, quan es contesta, es torna a repetir el procediment amb noves especificacions fins, espòiler, arribar als jutjats si la persona o empresa afectada ho veu convenient.

El procés administratiu

No cal dir que és un procés extremadament lent i poc comprensible a ulls de la raó humana. Els procediments de l’administració marquen terminis i possibilitats d’al·legacions —el que qualsevol diria protestar— per a garantir drets. Esta dinosaurització dels tràmits assegura que, normalment, no es prenen decisions irreversibles sense escoltar totes les parts. No tenen trellat, però ens protegeixen.

En el cas de la Rosaleda, a més, hi ha un factor que ajuda a la sensació de què el temps no passa: el pàrquing va tancar per les obres de la plaça en gener de 2024. L’Ajuntament va haver d’actuar per a complir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), que va declarar il·legal la reforma de 2001 per incomplir la normativa de zones verdes.

A això s’afegeix que l'UTE concessionària —segons fonts municipals— ha utilitzar tots els mecanismes per allargar el procediment. Com a exemple, un agent de la Policia Local va haver de desplaçar-se a Alacant per a entregar personalment una notificació, perquè els feien els despistats.

El model de construcció

Per entendre el problema cal tornar a l’origen: el model de gestió escollit en 2001. No entrem ara a analitzar si el projecte arquitectònic respectava la llei, si el veïnat estava o no d’acord, ni en les advertències sobre les conseqüències posteriors, com haver de tombar una part i tornar a construir-la. Tampoc entrem en altres qüestions, com si era previsiblement rendible, si feia falta en eixe lloc o en un altre, o si hi va haver transparència i empatia en el moment de les decisions.

Sols parlem del model elegit en aquell 2001 i ho fem en paraules senzilles: l’Ajuntament d’Alcoi va encarregar a una UTE —conformada pel grup Ortiz i per Auplasa, una de les empreses de Vectalia— la construcció d’un aparcament en la plaça de la Constitució i la urbanització de la part exterior, inclosa la font que esquitxava aigua a l’escultura de ferro de Sant Jordi, una idea tant brillant com oxidable.

La condició és que no anaven a pagar-li res per fer l’obra del pàrquing. Ni una pesseta, que encara era 2001. Però cap persona ni empresa fa res debades, i menys Ortiz en aquells anys de bogeria urbanística. A canvi de no cobrar per l’obra, l’empresa obtindria el dret d’explotació durant 50 anys. Després, passaria a mans municipals. Tota una vida. Estem justament a la meitat.

El compliment de la sentència

En 2005, el TSJCV va dictaminar que el jardí havia de tindre 80 centímetres de terra i que l’obra superava la rasant original. Durant vint anys hi ha hagut recursos, projectes rebutjats i molta controvèrsia política, incomprensible per als alcoians.

Finalment, el Tribunal va acceptar un projecte que ha suposat eliminar part de l’estructura superior i reconstruir la superfície. Els rosers han tornat i el patró ja no es banya. Cost: 4,3 milions d’euros, el que diu la mitja estadística que una persona gastaria per a totes les seues despeses durant 293 anys.

L’execució, fer l’obra nova, va obligar a tancar el pàrquing. Els treballs, que havien de durar poc més d’un any, es van allargar per diverses pròrrogues. Entre els motius: dificultats de trobar treballadors per la dana de València, problemes tècnics i la negativa inicial d’Ortiz a facilitar l’accés als soterranis.

Durant els treballs es van confirmar deficiències estructurals originals: filtracions d’aigua, plantes inoperatives… punts pels quals el TSJCV ja havia condemnat al constructor i gestor del pàrquing en 2014.

A més, amb els budells de la Rosaleda a la vista, en novembre de 2025 l’Ajuntament va tornar a exigir la reparació dels mals estructurals, donant-li un termini de dos mesos per a fer-ho. Esta dada, perduda en l’embolic de recursos, sentències i al·legacions, és important perquè, quan Ortiz ha comunicat que no vol seguir explotant l’aparcament, una de les raons que exposa és precisament esta deficiència de l’edifici, que va construir ell mateix i que tenia ordre de reparar.

S’acaba l’obra… però no la funció

El 5 de setembre de 2025, l’Ajuntament va comunicar a la concessionària que tenia llicència per a reobrir. No obstant això, en desembre l’empresa va dir que volia rescindir el contracte i no continuar el negoci.

Si l’Ajuntament haguera acceptat, Ortiz hauria rebut una indemnització pels anys que li resten d’explotació, vint-i-cinc, fins a 2051. És a dir, després d’assumir el cost de la reforma per incomplir la llei en la seua construcció original i de mantindre els defectes inicials, volien anar-se’n i cobrar la part que pel contracte correspon a l’amortització de 25 anys de gestió. Un altre bon negoci.

L’Ajuntament va exigir la reobertura. Els van donar quinze dies i l’empresa va al·legar deficiències en l’edifici. Els tècnics municipals ho van rebutjar i ara l’Ajuntament ultima un expedient que nega els motius d’Ortiz i esgota la via administrativa.

Però, l’obriran?

En uns dies, el Govern Municipal portarà a ple extraordinari eixe expedient per a resoldre el recurs de reposició de l’empresa de l’aparcament en contra de l’acord del Ple municipal de gener. Els donen quinze dies per a obrir i ja no podran posar cap recurs més per via administrativa.

Resumint, tenen dos setmanes per a reobrir el pàrquing i de no fer-ho s’exposen a multes diàries i a la resolució del contracte per allò que s’anomena ‘incompliment palpable’ i si vol protestar més, Ortiz i Auplasa ho hauran de fer en el jutjat, encara que l’Ajuntament ja tindria les mans lliures per a decidir què fer amb l’edifici.

En eixa tessitura poden passar dos coses: que es torne a licitar l’explotació de l’aparcament perquè una empresa el gestione durant un període determinat a canvi d’uns diners per a l’Ajuntament, o bé que el consistori opte per una gestió pública directa.

La primera opció és més senzilla de dur a terme, probablement tindria el suport del Partit Popular. La segona, possiblement a través de l’Empresa Pública Municipal, és la que defensa Guanyar Alcoi i sobre la que ha preguntat al govern en diverses ocasions sense obtindre resposta definitiva.

Per tant, què pot passar?

El més probable és que el procés s’allargue amb nous recursos. La gran pregunta és qui acabarà pagant: si l’empresa per incompliment de contracte quan li resten 25 anys o l’Ajuntament per recuperar l’obra. El més probable és que els jutjats diran.

Qui sap si este nou procés podria durar fins a 2051, encara que ja aparquem en els soterranis presidits pel nostre patró.